En l'any 105 dC, Tsi Dll, un oficial de l'emperador xinès, va descobrir el paper. En el 751 dC, després de vèncer als xinesos prop de Samarcanda, els àrabs van descobrir entre els presoners de guerra a alguns artesans paperers i van copiar la seva manera de fer el paper. Van ser aquests, els àrabs, els que van portar el paper a Espanya. Tot i així, l'expansió d'aquest suport per Occident va ser lenta i es va trigar molt temps en desplaçar el pergamí.
El paper es fabricava a base de draps de lli i cànem macerats i fermentats en aigua fins formar una fina pasta, que era colpejada, fins formar una base llisa de cel·lulosa. Aquesta es dipositava en una cuba metàl·lica a temperatura constant, en la qual s'introduïa un tamís rectangular envoltat per un marc de fusta, anomenat forma i constituït per filaments entrecreuats que componien una trama. La disposició d'aquests filaments determinava el tipus de fulla. Després es premsaven les fulles i s'encolaven una a una amb gomes especials.
La primera fàbrica de paper artesà a Espanya es va constituir a Xàtiva (València), l'any 1150, i l'última van ser les fàbriques de Catalunya, en el segle XVIII.
dilluns, 7 de maig del 2012
El pergamí
En l'escrit elaborat per la grafòloga Sandra Mª Cerro (2012) Historia de los útiles para escribir, ens diu:
El nom "pergamí" prové de Pèrgam, ciutat d'Àsia Menor, fundada per Filetero en el 238 A.C. Segons l'autor llatí Plini, el rei Atalo I va fundar la biblioteca que va aconseguir el seu esplendor amb el rei Eumenes II (197-158 aC), arribant a tenir 200.000 volums. Aquesta biblioteca competia amb la d'Alexandria, de manera que, segons la tradició, el rei egipci Ptolemeu Filadelf va deixar de subministrar papir a la ciutat de Pèrgam, el que va ocasionar que es desenvolupés i perfeccionés la fabricació d'aquest suport d'escriptura que va acabar substituint al papir.
A diferència del papir, que era d'origen vegetal, el pergamí procedia de pells d'animals (vedella, ovella, cabra, carner, i de vegades també d'estruç, antílop i gasela) tractades amb procediments especials de neteja, adobament i tensat.
"L'aparició del pergamí va comportar progressos decisius: d'una banda, permetre l'ús de les plomes d'oca com a útil d'escriptura molt avantatjós enfront del bast càlam, de l'altra, les fulles es podien doblegar i cosir, el que va portar a la generalització dels còdex, ancestres dels nostres llibres, constituïts per fulls apilades unes sobre unes altres i subjectes per una vora. "
(Georges Jean)
El pergamí va ser el suport per excel·lència a partir dels segles III i IV, fins a la introducció del paper pels àrabs a Europa a finals del segle VIII. Després de la difusió d'aquest, va seguir sent el material preferit per als còdexs miniats o il·luminats durant molt de temps.
Per rebre més informació sobre l'elaboració del pergamí:
Anteriorment s'anomenaven als rotlles de papir Volum, ara a l’edat mitjana es coneixeran com códex perquè es deixen de banda els rotllos i es realitza amb fulles cosides (pergamí). Tanmateix es creen els índexs de les págines la qual cosa facilitava que la persona pogués buscar un lloc concret del llibre.
Generalment qui llegia o si més no portava la veu cantant eren els monjos i clergues, també van començar a fer còpies dels llibres, totes elles a mà. Per tant, on podiem trobar aquest tipus de documents era als convents.
Copistes
Des dels albors de l'Edat Mitjana, la reproducció de còdexs s'efectuava, majoritàriament, en els monestirs benedictins. En una gran sala anomenada scriptorium els copistes s'asseien en amplis bancs mentre un lector, que se situava en un lloc alt de la sala, anava dictant l'obra. Quants més copistes, més reproduccions s'assolien. Una vegada acabades les còpies aquestes es revisaven i es comparaven amb l'original, efectuant-se les correccions necessàries. L'augment de la producció de llibres manuscrits va portar com a conseqüència la divisió del treball i l'especialització dels copistes. Aquests es van dividir en preparadors de pergamí i vitel·la (que preparaven les fulles donant grandària i finor a la seva superfície), amanuenses (que escrivien el text deixant espai per a inicials i frisos), crisògrafs (que dibuixaven les inicials) i il·luminadors (que pintaven les grans inicials, frisos i altres adorns amb or i diversos colors).
La impressió tabelària
Tan importants com els copistes eren els gravadors d'il·lustracions en fusta. Aquests artistes, anomenats xilògrafs, reproduïen les seves creacions tallant dibuixos i lletres sobre fusta. Aquestes s'entintaven amb un colorant, i damunt de fulles de pergamí o paper exercint pressió es facilitava la seva reproducció. Aquestes planxes xilogràfiques portaven inscripcions explicatives que poc a poc van anar guanyant espai a les il·lustracions, de manera que el text va cobrar major protagonisme. Per a la impressió d'un llibre eren necessàries tantes planxes com pàgines. El tipus de lletra utilitzat era gòtic, la fusta de boix i el paper de cotó o de fil, prèviament humitejat. S'entintava la planxa per mitjà de tampons de cuir, farciments de crin de cavall o de drap i col·locat el paper sobre la planxa es transferia la imatge a força de petits cops sobre aquest. El desenvolupament de les impressions xilogràfiques va fer disminuir gradualment les sales de scriptorium dels copistes, que van desaparèixer totalment amb l'arribada dels tipus de metall i la impremta.
Font: D.Sharmandt Besserat (1981). Fron takens to table.
diumenge, 6 de maig del 2012
Època antiga
Al llarg d'aquesta època va coexistir diferents suports de l'escriptura. A continuació, detallem de forma breu la diversitat que existia de forma inscrita i escrita:
Suports de Fusta
Aquest suport permetia gravar l'escriptura i ja era usada pels sumeris i també a Egipte es va utilitzar simultàniament amb el papir. És un suport fàcil de tractar, normalment s'envernissava per blanquejar-la, es recobria de cera per deixar-la llisa i eliminar esquerdes. Es formava també, en tauletes regularment retallades per facilitar el seu emmagatzematge, o es construïa en díptics.
A la Xina es va utilitzar molt aquest material, sobretot en la fabricació de segells. Per gravar-hi els signes i restes han quedat també en fusta de l'escriptura dels pobles germànics, runes gravades en vares i cofrecillos.
Suports de Cera
La cera es va utilitzar sobretot a Grècia i Roma. Les tauletes gregues Levkoma i les romans tabulae dealbatae o àlbum es blanquejaven amb vernís o calç i eren utilitzades per als documents administratius importants (lleis, edictes ...). L'avantatge de la cera era la facilitat del seu maneig, sobretot a l'hora d'esborrar el text, ja que normalment els estils que s'utilitzaven per incidir en la tauleta tenien a l'extrem oposat a la punta, un acabat romb en forma d'espàtula amb què es raspava la cera, s'aixafava i allisava, podent-se reutilitzar de nou.
La construcció de díptics, tríptics i políptics amb tauletes de cera va donar origen als anomenats caudices (còdexs), pares dels nostres actuals llibres.
Suport de pedra
L'avantatge de la pedra és la seva naturalesa indestructible, els escrits sobre pedra estan destinats a perviure. La pedra és el suport per excel·lència de l'epigrafia grega i romana, destinada a monuments sepulcrals, triomfals, destacant el marbre, tant per la seva facilitat de talla com per la seva bellesa.
El procediment d'esculpir era autènticament artesanal: primer, el lapidarius tallava la pedra i li donava forma, a continuació, el ordinator dissenyava l'espai epigràfic sobre el qual aniria el text, donant l'enquadrament i traçant línies per definir. Finalment el lapicida o Sculptor era qui esculpia el text de la pedra a cisell.
Una menció especial mereixen els grafits sobre pedra, escriptures espontànies sobre murs, roques o coves que han existit en totes les èpoques i llocs, i la pràctica encara perdura si pensem en els nostres graffiti pintats.
Grècia (S.VIII i IV aC) i Roma (300aC-476dC)
Els grecs i els romans feien ús dels mateixos supports. Distingien entre els documents que volien que perduressin al llarg dels segles, generalment als Temples. Usaven tabletes de fusta, d’argila, plom, bronze, pèlls i mármol.
També van començar un procés d’alfabetització amb la construcció de biblioteques i el percentatge de persones alfabetes va agumentar. Els llibres de les biblioteques estaven fets primer amb papir i més tard van treure el pergamí, fet amb pell d’animal.
Font: D. Shamandl besserat (1981) From takens to tables.
L'argila és el suport sobre el qual se sustenten les escriptures més antigues. En el quart mil·lenni abans de Crist va néixer l'alfareria i aquesta va facilitar l'ús de l'argila com a suport de l'escriptura. El material transformat en plaques fines, quadrades i amb les cantonades arrodonides, permetia (quan encara estaven humides) escriure en elles, incidint amb una falca de metall o fusta. Així, es deixaven assecar i podien ser emmagatzemades fàcilment, gràcies a la forma convexa del seu revers, formant una espècie de nínxols. També es classificaven, contenint els seus cants, les dades que identificaven el contingut de la tauleta. Es podria dir que aquest sistema d'escriptura facilitava la comptabilitat i l'administració, però no deixava de tenir inconvenients ja que es tracta d'un material massa pesat, fràgil, de difícil transport i conservació.
L'escriptura sorgeix a Mesopotàmia, cap al 3300 a. C. Es tracta d’una escriptura pictogràfica realitzada sobre tauletes d’argila, de les quals el 80% dels textos trobats són de caràcter econòmic-administratiu. En aquesta primera escriptura, cada signe o pictografia consistia en el dibuix d'un objecte fàcilment identificable que representava una paraula. El significat era la de l'objecte dibuixat o allò molt directament relacionat amb ell. Aquest sistema tenia limitacions per a un ús general: els signes eren de vegades molt complicats, eren incapaços de representar qüestions abstractes i el seu gran nombre (sobre uns 900 signes) dificultava l'aprenentatge. Aquest fet explica que només l’1% de la població sabia llegir.
Segons Denise Schmandt-Bessert (1981), des del VIII mil·lenni ha existit un sistema de notació o proto escriptura que evolucionarà fins als pictogrames sumeris. Primerament, eren objectes de diverses formes d’argila cuita, de petit tamany i diferenciades en simples i complexes: les primeres no presenten cap marca a la superfície, en canvi les complexes trobem diferents marques, punts i ratlles les quals daten del IV mil·lenni, coincidint amb la urbanització i el desenvolupament d’una administració. Això reflexa, una societat que ja no es basa només en l’agricultura.
Sumers 3.500 - 2340 a.c
Van sorgir els anomenats bullae, comencen a aparèixer algunes impremtes de segells obtingudes gràcies als cilindres. Aquestes són un objecte amb un eix de perforació i una superfície gravada que imprimia en relleu al fer-lo rodar sobre la argila. Són canvis que mostren la necessitat de fixar el contingut, és a dir, la propietat dels productes o el seu destí.
L’últim pas van ser les tauletes d'argila que no desapareixerien fins al final de la història de Mesopotàmia. Aquesta primitiva evolució de l'escriptura confirma que va tenir els seus orígens en la necessitat de disposar de sistemes de contabilitat. Podem dir que, a més a més, de ser utilitzat per dur a terme sistemes de contabilitat, també tenia un caràcter ceremonial i ideològic.
Evolució fins a l'escriptura cuneïforme
Font: D. Shamandl Besserat (1981) From takens to tables.
Egipte rep influència dels Uruk i Sumers pel que fa a l'escriptura. Veiem com a exemple la paleta de Narmer:
Font: D. Shamandl Besserat (1981) From takens to tables.
És important nombrar que posades les bases de l'escriptura, en un principi pictogràfica, aquesta va evolucionar juntament amb la societat i el desenvolupament en economies centralitzades. Sorgeix el jeroglífic que feien sobre pedra perquè durés sempre (tombes, monuments, faraó), el Hierático (IV dinastía) i el Demótico (dinastia XXVI). Tanmateix, es desenvolupa el text en parets de temples, prismes i esteles.
Font: D. Shamandl Besserat (1981) From takens to tables.
Cal apuntar que en un principi el sistema jeroglífic era a través de pictogrames i tothom l’enteneia però, a poc a poc va anar evolucionant i ja amb el hierático i després amb el demótico no era fácil de llegir per la majoria de la gent, la qual era analfabeta. Això crea un problema, amb el jeroglífic tota la població el podia desxifrar, però avui dia a nosaltres ens és difícil conèixer en quin context determinat es va fer. En canvi, amb el codi que la majoria de la gent de l'època no enteneia, nosaltres podem fàcilment desxifrar-lo.
A les ribes del Nil, i també a Síria, Palestina i Etiòpia hi havia una planta, la Cyperus papyrus, a la qual es van atribuir multitud d'utilitats, entre elles la de suport per l'escriptura. Amb aquesta finalitat s'utilitzava la part central de la seva tija, que es tallava en fines làmines i es disposava en capes superposades i entrecreuades sobre una taula humida. Després d'allisar-la a cops i que s'assequessin al sol, es polien i s'anaven unint unes làmines a altres amb una cola especial fabricat amb vinagre, aigua i farina. D'aquesta manera, es formaven els rotlles de papir que, més o menys es componien d'una vintena de fulles. El document
més antic conservat en papir pertany a la Tomba de Hemaka a Sakkara,
corresponent a un alt dignatari de la I dinastia egípcia, cap al 3000
A.C.
Així doncs,
els egipcis deixen la tauleta d’argila pels rotlles de papir. Cal dir
que era un material molt car i només s’usava per documents importants,
en canvi, per altre tipus de documents més informals utilitzaven l’estela
i l’ostraca. L’inconvenient dels rotlles de papir era que la societat
només podía llegir de forma continuada, és a dir, no podien buscar un
punt en concret ja que conforme es llegia s’anava desenrotllant del
suport de fusta.
Font: D. Shamandl Besserat (1981) From takens to tables.
Aquesta imatge reflecteix el treball d'un escriba sobre una ostraca segons, Cf. Catherine Chadefoud: l'écrit dans l'Egypte ancienne, París, Hachette, 1993, fig. 19.
Com a dada interessant cal dir:
Que el suport de l'escriptura en papir, es va exportar principalment a Roma i Grècia, on va ser molt cotitzat i considerat com a material de luxe.
A més a més, coneixem també que l'escriptura s’havia gravat sobre l’arena ja que així ho descriuen diferents documents trobats.
No podríem comptar amb l’escriptura si no disposéssim dels suports on aquesta s’ha escrit al llarg de la Història. Davant la importància d’aquests, el nostre grup fa un recompte de tots i cadascun dels suports utilitzats durant tants i tants segles.
Volem apuntar que els suports sobre els que s’ha escrit al llarg dels segles són diversos, moltes vegades escollits d’acord a les necessitats o recursos dels que s’han disposat. L’objectiu amb què s’ha escrit i la pretensió de qui ho ha escrit, com a exemple més clar, és el de la necessitat que perdurés al llarg dels segles, on el suport també variava.
Podem dir que gairebé qualsevol material susceptible de ser incís o pintat, ja sigui d’origen orgànic, animal o vegetal, o inorgànic com pedres o metalls han servit alguna vegada en la nostra història com a material de suport.
Realitzar una història de l'escriptura comporta, com hem incidit anteriorment, a contemplar un estudi dels materials en què aquesta s'ha desenvolupat, ja que l'elecció dels mateixos depèn de factors com els coneixements i tècniques desenvolupats en una determinada zona. L'evolució de l'escriptura causa, de vegades, que textos escrits en un suport es traslladin a un altre al copiar-los. Donada l'antiguitat dels tipus gràfics que es tornen cada vegada més incomprensibles, com va passar amb molts textos escrits en papir, que al copiar-los en una escriptura més "moderna” en èpoques posteriors, es van reproduir en pergamí.
En moltes ocasions, hi ha una estreta relació entre el suport material, la forma d'escriure o inscriure'l i el contingut dels textos. Cal suposar que per a documents importants, textos legals, commemoracions de triomfs militars s'usa el marbre o el bronze, sobre els quals es dissenya acuradament la lletra i es grava. Sobre el costosíssim papir es pintaven documents religiosos i simbòlics dels faraons egipcis, però sobre les parets de les cases i els murs de les ciutats es pintaven ràpides consignes polítiques, missatges curiosos, obscens, amorosos, humorístics. Sobre argila s'anotaven registres de comptes i relacions econòmiques a Mesopotàmia i sobre tauletes de cera escrivien els nens romans els seus exercicis escolars que esborraven i tornaven a utilitzar després. Sobre pergamí s’il·luminaven preciosos manuscrits a l'edat mitjana amb textos literaris, religiosos, científics; sobre objectes petits d'or i metalls preciosos o semipreciosos es gravaven els noms dels propietaris o qui i per a qui s'havien fabricat. En resum, una varietat de materials i tipus de suports per a una immensa varietat de tipus d'escrits. És cert que, amb l'aparició del paper, l'escriptura coneixerà el suport universal per a la seva difusió, donant cabuda a qualsevol tipus de missatge, especialment des de l'aparició de la impremta. Els altres materials, en uns casos seguiran utilitzant-se per funcions específiques i ben delimitades i altres pràcticament desapareixeran com a suport d'escriptura.
